Per Pau Rausell Köster. Unitat de Recerca Econcult. Universitat de València

A les 8:30 del matí d’un dijous de 1988, assitia a la classe de Economia del País Valencià i el professor Vicent Soler, actualment Conseller d’Hisenda i Model Productiu, en aquell moment Vicepresident de les Corts Valencianes, ens explicava amb preocupació la situació de l’esgotament del sector turístic valencià; un sector madur basat en el “sol i platja” un producte en declivi basat en el espoli del territori, insostenible i amb Benidorm com a paradigma quasi de les coses que no s’havien de repetir.

En aquests trenta anys, hi ha només un parell en què tant els visitants com els ingressos, no superen les dades del l’exercici anterior. Hem passat de 1,6 milions de visitants estrangers al 1999, a 2016 amb 3,2 (un increment del 106%) i de 2,8 milions de visitants nacionals a 5,1 milions (increment del 78%, i a més s’ha millorat la quota de mercat al conjunt d’Espanya, passant del 5,8% al 6,4% dels estrangers i del 8,9% al 10,2% dels nacionals.

També hui pocs discuteixen que Benidorm probablement és la destinació turística més eficient en el mercat turístic (Espanya) més competitiu del món, tal i com assenyalen els indicadors de competitivitat del Fòrum Econòmic Mondial.

En la mateixa línia, el turisme urbà a les grans ciutats valencianes ha demostrat un dinamisme que les situa per damunt de la mitjana nacional i el creixement de la ciutat de València supera amb escreix a la mitjana de les ciutats europees i als publicitats èxits de Bilbao o inclòs de la pròpia Barcelona.

Recorte de pantalla

I el turisme d’interior ha mostrat un meritós dinamisme amb un creixement del 300% entre 2001 i 2007, en termes d’allotjats en establiments de turisme rural, un període de crisi moderada entre 2007 i 2013, derivada de la caiguda de la demanda nacional i a partir d’eixe moment una forta recuperació que ens situa en aquests moments en més d’un 15% per damunt del millor moment previ a la crisi.

Gràfic 1 Font: Dades del INE. Gràfic elaborat per Las Provincias http://www.lasprovincias.es/economia/turismo-rural-coge-20171102190653-nt.html

Una combinació de factors estructurals i conjunturals

Tot i les evidències, el turisme valencià compta amb una permanent llegenda negra acadèmica, que repeteix de manera constant certs clixés (esgotament del model de “sol i platja”, sobrecàrrega del territori natural, estacionalització, clam pel turisme de qualitat, incapacitat per a generar nous productes o manca de capacitat “de comunicar” el valor dels productes existents), combinada al mateix temps amb un entusiasme permanent (i cert grau d’eficàcia si comparem amb altres camps de les polítiques públiques) dels policy makers fent de les polítiques turístiques un camp de consens polític prou infreqüent.

La conclusió és que el sector turístic valencià funcionà prou bé tot i que raonablement no es pot esperar que tots el anys siguen de rècord. Aquesta activitat va generar al 2015 el 13,2% del PIB de la Comunitat Valenciana, amb una aportació de 13.423.000 d’euros, i va aglutinar el 14,4% de l’ocupació a la regió, amb 258.885 llocs de treball, segons l’Estudi Impactur

I el sector funciona prou bé per una combinació de factors estructurals i conjunturals, interns i externs. En aquest sentit hi ha variables internes rellevants, entre les que cal mencionar;

  • Una excel·lent dotació de factors (posicionament, recursos naturals –platges- i clima, seguretat, models de sociabilitat ),
  • Un política turística amb una llarga trajectòria que ha impulsat, ordenat i harmonitzat en diferents etapes de forma acurada les necessitats de l’activitat amb un model de governança i coordinació públic-privada acceptable i un nivell d’innovació constatable.
  • Un conjunt d’equipaments (planta hotelera) i infraestructures d’excel·lent qualitat (infraestructures de transport, espais públics d’ús turístic).
  • Un capital humà, que inclou tant als empresaris del sector turístic que mostren un grau elevat de capacitació, autonomia, criteri i intel·ligència
  • Una consciència social del residents molt favorable al desenvolupament del turisme

No hi ha cap dubte que l’activitat turística ha mostrat una resiliència notable durant el període de la crisi i ha generat nombrosos llocs de treball que han permès a algunes famílies esquivar i esmorteir la caiguda de la renda disponible. I ara per ara, no resulta preocupant l’esgotament del model o la formulació genèrica de la seua manca de sostenibilitat o algunes conclusions precipitades sobre la capacitat de càrrega o els efectes sobre la gentrificació urbana, versions renovades d’eixa llegenda negra del turisme. Es clar que hem de parar atenció a eixes qüestions i tractar de resoldre-les, i pensem que els agents privats que operen en el sector turístic, i l’estructura normativa i institucional compten amb les suficients habilitats i competències per a manegar-ho de manera satisfactòria.

L’activitat turística és menys productiva que la mitjana de l’economia

Però segons la nostra opinió, l’atenció distorsionada cap al turisme significa certa resistència a explorar més enllà de la nostra zona de confort col·lectiva. Recorrem al turisme per que és fàcil, sabem com gestionar-ho i ho em fet prou bé fins ara, i ens evita qüestionar-nos les característiques del model productiu valencià. Es una ona que sabem com navegar.

El que ens inquieta és que amb la taxa actual de creixement de l’economia valenciana (per damunt del 3%) la participació del turisme en el PIB continue creixent. Així cal considerar que l’elevada participació del PIB turístic no l’hem de considerar com un èxit del sector (que ho és) sinó com un símptoma de la feblesa de la resta del sistema productiu valencià. Perquè, tal i com ens mostra l’enquesta del sector serveis de 2015, l’activitat turística és estructuralment menys productiva que la mitjana de l’economia. Un treballador del sector turístic genera uns 20.000 Euros de valor afegit a l’any, mentre el que la mitjana al sector serveis es de 37.000 Euros, i una persona treballant al sector del disseny genera 73.000.

Més encara, cal considerar que en les indústries característiques del turisme s’observen uns efectes distributius molt poc ideals ja que sols el 18% del valor afegit es dedica a la retribució del treball (més del 50% a la mitjana de la resta de l’economia) i més del 80% a la remuneració de les rendes de capital. I també sabem que les ocupacions generades pel sector són de molt baixa qualitat i poc apreciades pels seus ocupants. També els seus efectes fiscals resulten limitats si els comparen a algunes de les externalitat negatives que generen. No, el sector turístic no és ideal, com a vegades sembla en Fitur

https://pbs.twimg.com/media/DRWnm8PWkAAlOMu.png

Per tant el creixement del sector turístic en estos moments, implica un elevat cost d’oportunitat. Significa una reducció de la productivitat, i una captura de capital humà i financer, de recursos públics, atenció mediàtica (incloent-hi aquest mateix article) i d’intel·ligència col·lectiva que hauria d’estar dedicada als serveis avançats, a la recerca i el desenvolupament, al design thinking, a les telecomunicacions, als sectors culturals i creatius, a l’industria 4.0, a la promoció de la innovació social i institucional, als models d’economia circular, l’economia colaborativa, digital, verda i blava, al serveis a les persones o al sector agroalimentari…

Serà el moment de discutir, amb maduresa, el fet de que a les societats innovadores, inclusives i intel·ligents, la importància econòmica del turisme a penes frega el 3%?.

Pau Rausell Köster és professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València i coordinador de la Unitat d’Investigació Econcult.Lab.

Share.

Leave A Reply

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies